L'alumna MARTA YUN LÓPEZ HÉLAMO de 1r de Batxillerat ha guanyat l’últim  PREMI SAMBORI en la modalitat de Batxillerat i CF.

Publiquem el seu relat “La reunió” 

Anna mirava fixament la pantalla del seu mòbil mentre sa mare li pentinava bruscament els seus desordenats cabells pèl-rojos, fins deixar-los en perfecte estat. Hui era el dia. Anna vivia en una gran ciutat on, en aquesta era contemporània, tot el món feia ús de les noves tecnologies i la ciberaddicció regnava entre la població, especialment, la més jove. Per aquest motiu, el govern va decidir que això no podia continuar. Havien de posar-li remei. D’aquesta forma, sorgí La Cridada. Era un dia molt especial per als adolescents, el dia en què tota la generació que complira o haguera complit eixe any els 16, seria enviada a La Nau, una edificació on aquests xavals passarien un any sencer “desenganxant-se” d’Internet. El govern va idear una sèrie de protocols per tal de suprimir la ciberaddicció, que posaven en marxa amb cada generació que passava per La Nau, on tots els adolescents serien privats de tota mena d’aparells electrònics. Durant els tres primers mesos, no podrien ni tan sols parlar d’Internet, xarxes socials, mòbils, etc. Aquesta era l’etapa més difícil i estricta, on els xics eren obligats a fer el treball pel seu compte, a mà, sense ajuda de ningun robot o de Google. Havien de comunicar-se amb altres parlant i, si buscaven algú, calia alçar-se. Allí no servia pressionar un botó per cridar algú o fer-te servir el dinar com a casa.

9:45. Anna eixia de casa per anar a la cerimònia de La Cridada. Va passar ràpidament. O, potser, Anna tenia el cap tan en la Lluna que el temps se li va escapolir. Després d’acomiadar-se dels familiars i amics, els treballadors de La Nau van transportar-los a l’edifici. Abans d’entrar, els van fer desprendre’s de tots els aparells electrònics. Un home de mitjana edat va fer-los un recorregut per les instal·lacions de La Nau, que estaven impol·lutes. Acte seguit, van agrupar-los i dirigir-los a les seues habitacions per tal d’acomodar-se i deixar les seues pertinències.

A Anna la posaren amb dues xiques. Pel que havien parlat, una es deia Maria, l’altra, Júlia. No parlaren molt més. Anna es considerava una persona prou coneguda però només a les xarxes. No acostumava a relacionar-se físicament. A les 12 tenien una reunió a la sala principal on els explicarien el funcionament, les normes, etc. amb què conviurien durant un any. Anna desconnectava del discurs per estones. Creia que aquell protocol no era necessari, almenys per a la seua persona. No es considerava addicta a Internet, l’utilitzava com a eina. El cert era que sí que tenia una addicció i no ho admetia però, si volia tornar a casa, hauria de passar el control, encara que no sabia exactament què passava si et rebel·laves. Un dels procediments era, passat mig any, reunir-se amb un cap/doctor de La Nau i confessar-li la seua addicció, ja que en aquesta etapa encara eren considerats com a ciberaddictes.

    Passaren les primeres setmanes i tots semblaven zombis. Quasi no s’escoltava paraula, no sabien com fer les tasques, semblaven avorrits tot el dia o uns paranoics per la falta d’una pantalla davant dels seus ulls. Anna volia eixir d’allí de qualsevol manera. La seua vida en aquell lloc era molt avorrida, si no fóra per un xic que, encara que no li parlava, la mirava i això no la incomodava, a pesar de la seua expressió, que era seriosa i indiferent. Pel que havia escoltat, es deia Marc. Era un xic atractiu, alt, de cabell color avellana i ulls verds. Tenia una mirada profunda. Anna pensava que aquest xaval seria un dels més populars a les xarxes socials.

Continuava passant el temps. Aquests dies s’escoltaven més converses entre els xics. Anna havia aconseguit apropar-se a Marc i intercanviaren un parell de paraules. Marc tenia una veu greu i negligent, semblava no importar-li molt la situació actual. Parlaren del poc de temps que quedava per a la reunió. Anna li confessà que no pensava admetre que era addicta. Marc la mirà amb expressió interrogant i li va dir amb el seu to descuidat que, si no ho feia, la retindrien un altre mes. I, si encara continuava igual, la enviarien a Les Barriades, un barri solitari i aïllat de tota tecnologia, on s’havien de fer treballs forçosos i només podrien veure a la seua família dues vegades a l’any. A més, una vegada arribaves allí, semblava com si t’esvaïres. Marc li va contar que no s’havia tornat a escoltar res de ningú a qui hagueren enviat a Les Barriades. El que Anna no sabia, el que ningú sabia era que la gent que es revoltava era exterminada. A aquell lloc no eren destinades les persones que tots pensaven. Les Barriades tampoc no era el lloc que la gent pensava, no era el lloc que el govern havia fet creure al poble. Allí anava un altre tipus de gent, gent especial, descoberta gràcies a unes proves i que passaria tota la vida sotmesa a més controls. Gent amb qualitats i no precisament humanes. Però això, això, per ara, queda entre nosaltres…

La informació que va exposar Marc va llevar-li el son a Anna. Els pròxims dies va estar donant-li voltes. Marc semblava un xic molt posat en el tema. Segur que podia ajudar-la. Després del sopar va anar a parlar amb ell.

—Hola, puc fer-te una pregunta? —va dir-li amb to vergonyós. Estava mig tombat, amb expressió impassible, en una butaca de la sala principal.

—Què vols? —li respongué sense mirar-la tan sols. Anna es va seure davant.

—Quan m’explicares tot allò, em vas fer pensar. Saps si hi ha alguna forma de fugir d’ací? O si puc lliurar-me de la reunió? Ja saps…

—No puc ajudar-te —va tallar-la Marc i es va alçar per anar-se’n. Anna mirava cap avall, volia detenir-lo però no sabia com reaccionaria.

Al dia següent, va creuar-se amb Marc. No li va dirigir ni la mirada. L’ambient es notava prou millor. La gent havia aprés a fer les tasques sense ajuda de les tecnologies. Tots parlaven entre ells, s’escoltaven fins a riure. A pesar d’existir la gran possibilitat de ser ignorada, Anna intentà tornar a parlar amb Marc. Mai havia sigut la persona que iniciava una conversa però, en aquest cas, li convenia. A més, calia reconèixer que a Anna li atreia un poquet. O, més ben dit, massa.

—Hola —va dir-li, i no va obtenir resposta—. Volia demanar-te que no li digueres a ningú el que et vaig comentar ahir. I, si en algun moment, canvies d’opinió, saps on trobar-me. A qualsevol hora.

Marc la va mirar un segon i tornà a girar-se. Anna es donava per rendida quan, de sobte, algú la va agafar del braç i la va estirar fins a un racó apartat.

—Mira, jo no puc ajudar-te amb el que vols. És una insensatesa. Et recomane que passes desapercebuda. Tu confessa, encara que no siga veritat. Això ho fan molts, com jo —li digué Marc amb la seua mirada profunda i amb expressió determinant.

    —Tu?

    —Sí, jo. No sóc un addicte a Internet. És més, crec que sóc la persona que menys el fa servir d’aquest sector. Preferisc parlar amb la gent cara a cara, escoltar la seua veu. No sé, dis-me rar; però sóc intel·ligent. Em comporte com tots els que em rodegen. Els primers mesos vaig actuar com un paranoic i ara estic tranquil. El dia de la reunió pense confessar una gran mentida però que em portarà a la llibertat de nou. I tu, sí, tu, hauries de fer el mateix —li va dir Marc en veu baixa, però imponent. Anna es quedà petrificada. Havia imaginat que Marc seria un xic popular a la xarxa, amb el millor perfil i les millors fotografies… i resultava que vivia al segle passat. Anna se’n va anar sense dir paraula. S’havia portat una gran decepció. Aquella nit no va poder dormir. Sense saber perquè, les paraules de Marc es filtraven al seu cap. “Preferisc parlar amb la gent…”, “Dis-me rar”... I si, tal volta, tenia raó? Anna reflexionà durant tota la nit fins que prengué una decisió.

—Està bé, confessaré una mentida. Ho faré per la meua llibertat, per la meua família. Però, pots ajudar-me? —va dir-li Anna a Marc, interrompent el seu somni.

—Què? —respongué Marc amb expressió confusa i somnolenta. Anna havia d’admetre que li encantava aquella cara.

—Vaig a mentir en la reunió. Però necessite ajuda, mai se m’ha donat bé parlar amb desconeguts ni mentir. Així que imagina’t les dues de cop.

—…Està bé, però només queden 2 dies —va dir-li alçant una cella.

I durant els dos dies restants quedaren a tota hora i varen assajar durant hores i hores el que Anna havia de dir i com ho havia de dir.

—Bon dia, el meu nom és Anna. Doctor, tinc un problema: Sóc ciberaddicta. Però amb aquest protocol sé que m’estic curant —va dir Anna amb determinació—. Ja no pense en les xarxes i he aprés molt al voltant de la vida real.

El cert era que això era la realitat. Havia conegut a un xic molt diferent a ella, per no dir tot el contrari, i, així i tot, li semblava un xaval increïble.

—Perfecte, l’has clavat —l’animà Marc. Només amb això serà suficient.

—Però amb tu m’ix perquè et conec. Hi ha… confiança. Amb el doctor tremolaré com una gelatina —li digué Anna amb inseguretat.

—Tinc un truc. Imagina’m a mi en la butaca. Pensa que sóc jo qui et fa l’entrevista. Confia en mi. Eixirà bé —va tranquil·litzar-la. Anna assentí i somrigué.

Era l’hora, la seua hora. Ho feia ara o mai. Va entrar amb abrivament a la sala del doctor de La Nau. La cadira estava girada. No podia veure res d’aquell home. Hi havia un silenci sepulcral. No obstant, va seure’s i va esperar. Estava nerviosa. “Tu imagina’m a mi en aquella butaca” -recordava les paraules de Marc-. A poc a poc, la butaca començà a girar. Anna apreciava com el cor li anava a mil per hora. Quan aquell home la va mirar de front, Anna sentí que estava al·lucinant i intentà recordar que no s’havia pres ningun estupefaent. Tant es va creure les paraules de Marc que vertaderament era ell a qui veia assegut en aquella butaca. Sense dubte, era aquell xic de mirada profunda, amb els seus ulls verds que la miraven fixament amb el que semblava un indici de somriure.

—Bon dia, el meu nom és Anna. Doctor, tinc un problema: Sóc ciberaddicta. Però amb aquest protocol sé que m’estic curant —va dir Anna, tal i com havia assajat amb el seu “amic”, amb la seguretat que aquest doctor la creuria. El doctor Marc Soler, segons posava en la seua xapeta, va creuar les mans i va recolzar el cap en elles. I, ara sí, començava la reunió.