sábado, 30 de mayo de 2015

1r Premi Sambori 2015 de Literatura en Valencià


Andrea Lázaro Gómez, alumna de 1r de Batxillerat de l'IES Serpis,  ha estat la guanyadora a nivell del País Valencià de l'edició 2015 del Premi Sambori, amb el seu relat DELIRIS.



Us oferim el relat que ha aconseguit el guardó:


DELIRIS
Serà de nit i estaré asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Potser aguaite des del balcó i cride al buit, perquè volia volar i em vaig enrecordar que em van arrancar les ales. M'asseuré novament sense veure res i el fred de la paret em doldrà en les ferides, i se sentirà bé, sabrà a vida.
Et cridaré.
-Vés-te’n! Es que no et dónes compte que ja no eres més que tinta?Tu no te n'aniràs perquè realment mai vas estar ací, i seguiràs acompanyant-me mentre sigues absència. Seràs el deliri d'una nit, quan estiga borratxa de dolor. I seràs la ressaca del dia de després, quan em desperte i em dolga la llum i la vida, i la soledat dels meus llençols. 
-Per què no em deixes?
Et preguntaré mentre plore a fosques, perquè no cal veure per a fer aigua l'ànima. I somriuràs enmig de la teua absència i el meu cor botarà en un batec a la vista dels teus llavis. T'acostaràs mentre tremole i em murmuraràs mentre sospire. Sentiré les teues paraules cremant-me en els llavis, que s’encendran sense la teua calma. I la teua veu sonarà com en els meus somnis, amb la seguretat de qui se sap vencedor, amb la nostàlgia d'una pèrdua i la melodia dels “tant de bo” que van ser la nostra cançó. 
I t'escoltaré, palpitant en els meus llavis.
"Perquè no deixes que me’n vaja".
I soltaré tot l'aire dels meus pulmons marcits, i riuré. Riuré perquè no hi ha res més trist que riure d'amargor. Els meus punys sagnaran sobre la paret i els morats formaran constel·lacions. 
No eres més que el deliri de la teua pròpia absència quan estic borratxa de dolor.
Ja no estaràs amb mi, i desitjaré que alguna vegada hagueres estat. Perquè seràs eixa aparició que viu en el meu cap i voldré que te'n vages, però no te n'aniràs perquè sóc jo la que et retinc.
Llavors et demanaré perdó, balbucejant com una xiqueta menuda. Em faré un cabdell en la meua jaqueta i intentaré trobar calor a pesar de la teua distància. Et demanaré perdó per no ser prou, per deixar que els meus dimonis criden massa i desperten als teus. Et demanaré perdó per no haver sabut traure't del teu infern mentre jo em cremava en el meu. Et suplicaré que et quedes, com siga, però que puga sentir-te. Et diré que no sé estimar d'una altra manera que no siga devastadora, com l'huracà. Que no sé estimar amb una intensitat menys destructora. Les meues llàgrimes no em deixaran quasi parlar, però t'ho diré tot. Et diré que dol saber que no passe ni una sola vegada pel teu cap mentre en tu s'inspiren tots els meus versos. Et juraré que quasi vomite cor gelat eixe dia en què quasi et destruïxes, i que em va entrar un atac de pànic davant de l'espill perquè no podia anar i abraçar-te per a ofegar en les meues ferides la teua pròpia sang.
Eixa nit et diré en mitat del meu deliri que sóc molt bona mentidera, que no em cregues quan et dic que tot està bé, que calles quan et diga que no em fas falta. I continuaré plorant perquè mai plore i necessitaré quedar-me seca, sense vida.
Tu estaràs darrere de la meua cortina de llàgrimes, amb la teua rialla i els teus llavis. I quasi podré sentir la teua suavitat mentre em desfaig. 
I t'escopiré la meua humiliació a la cara. Et colpejaré amb punys d'ira, de tristesa, de fred i absència. Em sentiré tan estúpida, tan destruïda, que eixa nit no seré més que trossets trencats de res. Seguiré asseguda en el terra del balcó i sentiré que en eixe costat la vida es ralentitza. Continuaré sentint el fred en la meua esquena, i el dolor d'unes ferides que em recorden que encara visc però que no puc volar. Sentiré la teua respiració pausada mentre t'acostes a mirar-me de prop, apartant a manotades la foscor. Acostaràs la teua cara a la meua, no em deixaràs quasi respirar. Sentiré la calor de la teua vida mentre la meua es refreda i sabré que estàs ací quan senta la teua respiració enredrant-se amb la meua i el meu cor s'oblide de bategar.
Ho veuré en els teus ulls. Sabré llegir en ells la meua derrota. I lliscaré junt amb les meues llàgrimes per la paret. Veuré la meua sang en ella i la besaré. 
-Vés-te’n! Es que no et dónes compte que no eres més que una al·lucinació del dolor? 
Per descomptat, tu no te n'aniràs, perquè encara que vulgues jo no voldré que ho faces. Només estaràs ací, a una distància ridículament escassa de mi, i no podré tocar-te perquè ni tan sols estaràs realment. Jo seguiré borratxa de nostàlgia i continuaré cridant i plorant, partint en trossets la foscor. No sentiré més que buit i continuaré balbucejant perdó.
Perdó per ser jo. Perdó per no ser prou. Perdó per la distància. Perdó per l'absència. Perdó per no saber parlar. Perdó per no ser perfecta. Perdó per no meréixer la pena. Perdó per escriure. Perdó per voler córrer i no ser capaç. Perdó per no ser fort. Perdó per saber mentir. Perdó per plorar, per trencar-me, per tallar. Perdó per somriure quan vull morir-me. Perdó per no haver sabut acaronar amb dits suaus els teus dimonis. Perdó per ser foscor, perquè no vaig nàixer amb llum. Perdó per retindre't. Perdó per fer que visques en el meu cap. Per pensar-te. Perdó per estimar amb la vida quan se m'escapa entre les mans.
I no seré més que això. Una massa tremolosa plorant perdó en la foscor d'un balcó.
I saps? Et veuré ací, enmig de les meues al·lucinacions, i m'acostaré. Continuaré sentint la teua absència cremant-me en els llavis i et rodejaré amb els braços de qui ja no té força ni per a sostindre's. T'estrenyiré entre ells amb cura (les al·lucinacions són fràgils, poden partir-se) i enfonsaré el nas en el teu coll mentre sent el teu cor absent bategar sobre el meu. I sentiré la teua olor encara que no puga. I oldràs a dolor, a pluja, a llibres i a música. Tindràs el sabor salat de les llàgrimes entre els meus llavis, i em riuré d'alleugeriment. Amb l'alleugeriment de qui ja no té res a guanyar. Et preguntaré si ella, la dels ulls de gata, pot escriure't epopeies d'eternitat callada, però no voldré que respongues. No voldré saber-ho. I creuré que et sostinc mentre ets tu el que ho fa, perquè ja no queda vida en el meu cos que puga mantenir-me en peu. Em quedaré ací, sentint la teua olor a música, mentre tu no et mous, perquè res d'açò està bé. Saps que tot açò és malaltís. Però, saps? Sentiré el teu cor absent bategar sobre el meu i acaronaré les teues mans amb els rovells trencats dels meus dits. I les col·locaré sobre la meua esquena, just on pugues sentir els meus ossos. I tocaràs el punt exacte en què naixien les meues ales i sentiré com creixen. Enmig de la meua al·lucinació em sentiré viva per primera vegada en molt de temps. Llavors, allunyaràs les teues mans i es detindrà el temps. Les meues ales deixaran de créixer i mai podran alçar-se. Mai.
I et retindré uns segons més, amb l'egoisme del suïcida. A penes et fregaré la galta amb les meues pestanyes i serà com l'aleteig d'una palometa ferida. I sabré en eixe instant que tot està malament, però t'abraçaré tan fort que em trencaré una vegada més entre els teus braços. Sabré que ja no queda res pel que lluitar quan t'evapores. Quan cride que no te'n vages i et desfaces entre les meues mans. Quan l'olor a música, a llibres, a pluja i a vida es faça cada vegada més tènue. Quan plore i m'enfonse una vegada més en la corba suïcida del teu coll i el meu cor deixe de bategar en clavar els meus ulls en els teus. Veuré les teues parpelles aletejar amb la força de l'huracà i sabré que t'he perdut. T'estrenyeré amb el meu últim sospir entre els braços i perdré la vida entre els teus llavis quan somrigues com sempre. Escoltaré la teua veu com el d'una ràdio distorsionada i serà tan bella que tornarà a bategar entre els meus llavis. I desapareixeràs, com qui mai va estar. Te n'aniràs, perquè no ets més que una al·lucinació nascuda del dolor.
Serà de nit i estaré asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Perquè te n'has anat i ja no hi ha res a veure. M'alçaré, nadant en llàgrimes, i em posaré de randes sobre el balcó. Ballaré al ritme de la teua absència, com un ocell suïcida i deixaré que l'aire fred em talle el poc que quedava sencer en mi. Aguaitaré al buit i cridaré. Li somriuré com se li somriu a un vell amic i em llançaré.
Em tiraré al buit, perquè ja no queda res a guanyar. Perquè ja no tinc res a perdre. Ploraré i riuré mentre em desfaig com la bromera en l'aire.
I seré exactament això. Bromera.
Eixa nit estaré tan desfeta, que no seré més que trossets trencats de res surant en l'aire.
És el més bell que pot ser algú a qui li van arrancar les ales. És el més bell que pot ser algú a qui l'amor se li va evaporar entre els dits. 
Així vola un àngel sense ales. 

lunes, 19 de mayo de 2014

Publicació dels contes guanyadors del Premi Sambori


Una vegada més, hem de felicitar els nostres alumnes guanyadors en aquesta edició dels Premis Sambori de narrativa curta.

















 En el 1r cicle d'ESO:
  • Daniel Lorenzo Ramon, H2O
  • Alejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacs

En el 2n cicle d'ESO:
Andrea Lázaro Gómez, Àngel obscur

Ací teniu els contes dels guanyadors:


ÀNGEL OBSCUR
 Andrea Lázaro Gómez

Hi ha massa coses que no podem veure. El món pareix encegar-se davant del dolor. S'ignora, es tracta com un tema tabú, però ell- aborronador, esmolat ganivet de brillantor letal- s'obri pas entre la mateixa destrucció. I resulta insultantment senzill fer-lo invisible davant dels ulls dels altres.

Ella somriu davant de tots- amb els seus ulls de brillantor fingit i odi ocult- i ja tot està bé. Perquè a ningú li importa el que ella pense, perquè ningú pensa en el que a ella li importa. Les seues xicotetes mans es tornen blanques mentre estreny la seua carpeta contra el pit i assenteix mentre les seues idees no paren de martellejar-li el cap (i se sent fastiguejada d'ella mateixa una vegada més, amb el punxant dolor d'unes idees que no aconsegueix expressar).

I és que, algú ho veu? Algú ha notat que mai mou les seues polseres de lloc? Que no menja el seu esmorzar? Algú ha vist que el seu somriure és apagat? Ningú ha escoltat les seues cançons de lletres depressives- doloroses i electritzants, que fan riure mentre plores- i ningú sembla preocupar-se per conéixer-la realment. Perquè el dolor té moltes formes, i el d'ella està en el seu cap (i és espantós, no pots fugir de tu mateix). Així que camina a sa casa amb el cap cot, sentint l'aire fred colpejar-la sense pietat- però eixe és un dolor agradable, podríem dubtar si cridar-lo dolor- i sent el perfum de totes les flors embolicar-se en els seus pulmons, ballant al seu voltant com el fum d'un cigarret. I el sent en l'aire, en les pedres que xafa, en el suau tamborinar de la pluja que aguaita tímidament. El sent en els crits dels xiquets, en la bombolla d'insuportable buit que sent al seu voltant. I el sent en les seues petjades, en la seua respiració accelerada, en el fals somriure del dependent de la floristeria per la qual acaba de passar. Sent la implacable soledat. I no sap realment el que és. I no sap exactament com reaccionar.

Per això els seus ulls ara són freds- no retindrà eixe odi mal contingut- i sent que el mateix Llucifer baixa per a xiuxiuejar-li a l'orella. Són les pregàries dels àngels caiguts, i els crits d'aquells que pateixen tant com ella. És l'alarit de terror que dura un segon, un efímer moment que arriba a durar més enllà de l'etern. És el seu cor trencanAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacst-se amb sang de tinta invisible que -és invisible, no necessites que t'ho diguen- ningú pot veure. I ja no somriu davant de gent que no s´atura a escoltar els dèbils i agonitzants batecs del seu marcit cor. Ara realment està sola- i no sols en el seu cap- i pot fer el que vulga, dins dels límits de la seua pròpia sensatesa.

Riu sense gràcia mentre es lleva la desgastada jaqueta que tant li agrada portar -és com un bufit d'aire càlid entre el mateix gel del pol- i es mossega els llavis fins a sentir que li fan mal.

Pots fer-ho, acaba amb el dolor.

I riu trastornada, amb els ulls plorosos -ella sap que són rius d'odi, de sons mai complits- mentre veu córrer l'atraient carmesí per la seua pàl·lida pell. Pots veure els ulls de l'àngel caigut? Les seues ales negres estan ocultes darrere d'un vel d'amabilitat. Les gotes carmí llisquen per la seua pell com la rosada en el matí. I es neteja amb aigua -que tot ho cura- i es col·loca novament eixes polseres que tapen cada ferida de la batalla que té contra si mateixa. Cada cicatriu és una batalla menys que ha de perdre (ella està més a prop de guanyar, o això vol creure).

Llavors, col·loca un somriure i tot torna a començar.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

No sap exactament quan començà tot -la línia és massa fina, es difumina amb el temps- però no pot evitar pensar que li agradaria saber-ho amb exactitud, per intentar destruir eixe moment dels seus records. Trencar-lo a trossos, destruir-lo sense pietat. Perquè el seu món sembla enfonsar-se davall del seu propi pes, i està cansada de somriure-li a res -i res és el que aconsegueix- i ja està bé.

Tenia dos anys i l'única cosa que feia era balbucejar coses sense sentit mentre somreia per res i per tot al mateix temps. Quan la seua felicitat es formava per coses tan senzilles com abraçar a un ninot, que era més gran que ella, com escoltar el soroll de la porta obrir-se -promesa esperançadora d'estúpida diversió- i veure son pare entrant i saludant-la amb eixos somriures que pensava que mai deixarien de ser per a ella (sí, eixos que brillen i il·luminen l'habitació, els que fan que quelcom balle en el teu estómac i els pulmons s'òmplinguen d'orgull mal dissimulat). Eixa època en què era feliç amb tot.

Tenia huit anys i alguna cosa estava canviant -però el canvi és bo, cal avançar- i fingia que tot seguia igual mentre el món continuava girant. Ella no jugava amb nines -éssers bells d'horrible buit- i mai va pensar que algun dia voldria ser com elles (bella per fora, buida per dins per a deixar de sentir d'una vegada per sempre.) No era delicada, es rebolcava en el fang i corria en la neu. S´enfonsava en l'herba i cridava fins que se li trencava la veu. Nadava en l'aire -somiava amb un castell de vidre en els núvols i un príncep de brillant armadura- i tot era tan divertit com per a simplement aturar-se. Perquè arribava a sa casa i son pare l'esperava cada dia amb un llibre nou -sí, tinta de sons fonent-se en el paper- i s'enfonsava entre les pàgines del llibre i ignorava fins a la seua pròpia existència.

Tenia dotze anys i arrugava el nas fastiguejada quan el perfum de les seues companyes l'atacava -això era gas letal, hipnotitzant aire carregat de ninguna casta intenció- i mirava sorpresa la resistència de les cames d'elles -es podia realment entrar en eixe pantaló que era més xicotet que el seu braç?- mentre pensava que hi havia quelcom malament amb ella. Definitivament, notava el canvi -murmuraven al seu pas i qüestionaven fins i tot la seua forma de respirar- i son pare ja no li somreia sempre, ni sa mare pareixia poder llegir els seus pensaments com abans. Sentia que quelcom es desinflava en el seu interior -però s'estava unflant, omplint d'odi cap a ella- i no entenia perquè ara s'havia de portar de manera que li agradara a la gent (no volia morir asfixiada en uns pantalons, ni intoxicada en perfum). I ara les xiques només parlen de xics, i els xics només parlen de xiques -ningú ha escoltat sobre l'homosexualitat? Ella només defensa una idea que haAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacsuria de ser global- i vol poder fer un ninot de neu amb totes eixes estúpides converses que escolta i destruir-lo fins que només siga aigua evaporada -que se'n vaja lluny, que es converteisca en els núvols del seu castell enderrocat i el seu príncep inexistent- perquè no la miren malament per no compartir les seues idees (estúpid món amb tendència a la clonació). I ara arriba a casa i son pare li recorda com de terriblement imperfecta és -és increïblement fàcil ressaltar cada detall- i sa mare el recolza mentre ella no entén què va passar amb els somriures lluminosos i els llibres amb sons de tinta. Però només té dotze anys i, encara que no ho entén, tampoc li dóna massa importància.

Té quinze anys i té un pes sobre els seus muscles que els esclafa i els fa cruixir. Sent un odi cap a si mateixa que l´espanta -té por d'acabar destruint-se- i ja no pot mirar-se en l'espill sense sentir ganes de plorar. No reconeix en ella a la xiqueta que una vegada va ser. Ara els seus monstres viuen murmurant-li a l'orella paraules que sonen com el romanç que anuncia el fi d'una era (amb una música electritzant que la fa estremir i plorar). Però és curiós que ningú es done compte, que per a la resta continue sent algú que no té problemes, algú que no es desfà com el paper mullat (que podria haver sigut un llibre, que podria haver sigut etern). I cada colp que rep ho oculta després d'un somriure, mentre una nova cicatriu apareix (en la seua pell nua i la seua ment destruïda). Per a ella, la mort no és el principi de res, és el fi d'una agonia.

Ella té quinze anys i viu tancada en el seu propi dolor. Perquè el dolor pot ser de molts tipus, però el pitjor és el que està en el teu cap, el que requereix de força de voluntat i de “jo no estic boja, jo no estic boja”. Perquè pots escapar d'aquells que et fan mal però, com fugir dels teus propis pensaments? Ella necessita esgarrar-se la pell -roig carmesí sobre la pàl·lida tela- per a no sentir que el seu cap vol explotar (és un recipient xicotet per a tants dimonis). És un dolor que li fa oblidar la resta, i per a ella està bé si pot oblidar.

I tot s'està trencant, i cridant, i plorant. I ja no veu res més enllà del seu propi patiment -mirada enfosquida d'aterridora ceguera- i només vol tapar-se les oïdes i tancar els ulls per a no escoltar sa casa retrunyir pels crits que sempre es dirigeixen a ella, per intentar evocar la sensació de com era perdre's entre llibres, entre somriures que brillen com el sol i entre peluixos que eren més grans que ella i la feien riure. Ara res del que faça està bé, i el fracàs i la impotència la fan voler cridar fins que se li parteisca la veu, fins que algú la mire de veritat -no travessant-la com el ser invisible que fins ara ha sigut- i reconega que de veritat ho està intentant. Que ho tracta amb totes les seues forces però mai pareix prou, que el món li murmura, una vegada i una altra, la seua humiliant derrota. Que algú es done compte que cada vegada té una cicatriu més, i pareix la història de mai acabar -sense les aventures i les rialles, sense els sons ni la falta de preocupacions- perquè se sent ofegada i necessita que algú l'ajude a eixir. Encara que siga a respirar. Perquè ara se sent estúpida, buida i trencada (amb els fragments dispersos entre l'aigua evaporada de les converses destruïdes).

Vol eixir de tot això, no vol sentir l'odi que la rosega, ni el fàstic que sent cap a si mateixa. I vol escapar, vol córrer fins que les seues cames es trenquen. Ella no és una princesa, ella no tindrà mai un príncep que la salve d'aquest món que la colpeja.

I encara que no ho sap, ella és un àngel, un àngel caigut, un àngel obscur. Només necessita donar-se compte que posseeix ales -belles plomes de plata fosa tacades per la negra desesperació- i alçar-les glorioses sobre la ignorància humana.

I d'aquesta manera, ella podrà volar. Ella serà lliure d'una vegada per sempre i alçarà el vol, mirant des de dalt a tots aquells que la van fer sentir en el fons de l'infern. I d'esta manera fugirà de la seua traïdora ment i es farà oblit, mentre ella serà eterna.

Però fins que es done compte que és capaç de controlar la seua pròpia ment i ser diferent -no una nina bella i buida, algú perfectament imperfecte- no descobrirà les seues ales.

I tot tornarà a començar.

 El jugador d'escacs
  Alejandro Garcia Oviedo

En un xicotet poble de la costa llevantina vivia un adolescent de 15 anys anomenat Arnau, a qui li agradava molt jugar als escacs. Este esport va començar a practicar-lo des de molt xicotet. Li l'havia ensenyat son pare i a este el seu iaio, que en la seua joventut havia sigut un jugador conegut quan va viure a Alemanya.
Arnau vivia amb els seus pares i els seus dos germans en el mateix poble des que va nàixer. Tenia pocs amics perquè el seu caràcter era introvertit i poc parlador, li costava relacionar-se ja que els seus companys de classe preferien jugar al futbol o anar amb bici per la muntanya. A ell, en canvi, li agradaven altres activitats que podia realitzar a soles, com jugar als escacs o llegir un llibre.
Quan va complir 7 anys es va apuntar a les classes d'escacs, que en horari extraescolar feien en la seua escola, i posteriorment es va inscriure en el club del seu poble. En este club va conéixer xiquets que s'assemblaven a ell, que tenien un caràcter paregut i tenien les seues mateixes aficions: els agradava llegir llibres i jugar als escacs.
Allí es reunien els dijous a la vesprada, per a aprendre noves tàctiques i després posar-les a prova amb els seus companys mentre jugaven. Tots preferien jugar una partida darrere d´una altra però també era important donar classes teòriques i resoldre problemes i situacions.
Arnau jugava amb el seu club contra altres equips. A vegades eren partides lentes, normalment els dissabtes a la vesprada, altres vegades eren ràpides i les jugava individualment, sempre estava disposat a asseure´s davant del tauler.
Ell mai havia destacat entre els seus companys d'escacs, però des de feia un any havia començat a guanyar tornejos interescolars, a ser un dels primers taulers del seu club i a guanyar a rivals que tenien prou més nivell que ell.
Arnau estava feliç, es notava que li agradava jugar als escacs i s'apuntava a tots els tornejos i competicions que podia. Alguns eren fora del seu poble i aleshores li havia d'acompanyar la seua família o alguna persona adulta.
En els tornejos entre clubs, en altres pobles i ciutats, continuava estant en els primers taulers, continuava guanyant moltes vegades. Els companys del seu club van començar a sospitar ja que mai s'havia vist una evolució tan ràpida en un jugador tan jove.
-Juga com una màquina! Com se li ha ocorregut moure així? Deien algunes persones què seguien els tornejos.
Un rival seu va analitzar algunes de les seues partides i va veure que en la majoria no tenia cap error.
-No pot ser, Arnau no ha pogut aprendre tant en tan poc de temps! Va pensar.

Aleshores va decidir que li faria un seguiment durant els següents tornejos a què Arnau anara. Pensat i fet, Joan, que era com es anomenava aquest xic, va analitzar totes les partides de tots els campionats o tornejos a què Arnau es va apuntar. Durant tot este temps es van anar confirmant les seues sospites: Arnau ho guanyava tot, jugar contra ell era com jugar contra un ordinador i açò cridava l'atenció, ja que inclús els millors jugadors cometien errors.
El seu joc era precís, matemàticament correcte, no es posava nerviós, no dubtava, el seu atac era demolidor.
Prompte es va córrer la veu entre els altres equips de la zona i la seua gran evolució va fer que tots començaren a veure les seues partides amb enveja.
Quan a Arnau li preguntaven com aconseguia guanyar totes les partides, ell deia que tenia un entrenador personal, qui li ajudava a preparar-se les partides i també deia que estudiava molt de temps i que per això havia millorat. Però les seues respostes no convencien els seus rivals.
Els altres jugadors tenien enveja perquè no aconseguien guanyar-li i no podien arribar a estar en el primer tauler. Van deixar de ser els seus amics perquè sospitaven que feia trampa per a guanyar les partides, cosa que va fer que Arnau haguera de canviar diverses vegades de club, ja que no se sentia còmode en cap d'ells.
En uns tornejos la primera cosa que van detectar va ser que s'alçava molt durant les partides. Per això, alguns jugadors van fer una protesta formal als àrbitres, els quals van prohibir a Arnau alçar-se tantes vegades mentres jugava. Arnau no es movia de la cadira i així i tot va continuar guanyant partides.
Arnau se sentia molest a causa d'estes protestes i discussions i va començar a jugar en altres províncies, encara que també allí tornava a coincidir amb alguns dels seus rivals. Com en algun d'estos tornejos el premi era trofeu i diners, això va fer que l'enveja cresquera encara més.
Arnau va decidir deixar de jugar tornejos durant alguns mesos perquè la pressió i la gelosia havien augmentat i no se sentia feliç jugant. Però la insistència de son pare i el seu iaio va fer que Arnau tornara a jugar. Tenia el llistó molt alt i seguir en els primers llocs era molt difícil i complicat.
Un altre dels seus rivals, Adrián, va observar que després d'eixe temps de descans que Arnau s'havia pres s'havia deixat el monyo molt llarg. Continuava guanyant un torneig després d'un altre. Va ser llavors quan Adrián va sospitar que a Arnau podien dir-li les jugades per un auricular que portara en l'orella i va començar a investigar pel seu compte.
Mentre Arnau jugava una de les partides a Adrián se li va ocórrer eixir a investigar i mirar per fora de la sala per si algú tenia un ordinador des del qual dir-li les jugades. Però no, no hi havia ningú amb ordinador, i a més a l'acabar va poder comprovar que anava i tornava a soles dels tornejos, ningú sospitós l´acompanyava. De totes maneres va decidir comptar-li-ho a l'àrbitre, li va dir que Arnau podia portar un auricular i no es podia veure perquè el seu monyo el taparia. L'àrbitre li va demanar formalment a Arnau que s'arreplegara el cabell de manera que es poguera veure la seua orella per si portava qualsevol cosa en ella. Arnau no va contestar i va fer el que se li va demanar, però se sentia vigilat.
Per això, Arnau en una de les següents partides va aparéixer amb el cap totalment rapat, a manera de protesta, ja que estava cansat que desconfiaren d'ell. No se sentia còmode però era feliç jugant als escacs.
Els experts que l´havien vist jugar deien que el seu joc era increïblement bo, amb especial domini sobre els alfils i els cavalls. També es van adonar que li agradava fer obertures de dama i que cada vegada utilitzava menys temps a pensar les jugades.
Després d'uns mesos els seus rivals no sabien com ho feia però guanyava, guanyava i no parava de guanyar. Sempre fent els millors moviments. Sempre en els primers taulers, sempre en els primers llocs.
Però era tal la pressió que Arnau havia de suportar que, després de guanyar un torneig a Múrcia, va decidir abandonar els escacs. Tots pensaven que era només una pausa temporal com havia fet abans, però no, ell ho va confirmar públicament, es deixava definitivament els escacs. Una notícia molt ben rebuda pels seus rivals.
Els tornejos i campionats van seguir realitzant-se en les dates previstes. En els pobles i ciutats en què abans havia competit Arnau continuaven jugant tots els seus contrincants però eixes jugades mestres ja no estaven. La sorpresa que produïen els moviments d'Arnau es trobaven a faltar.
Però Arnau es va quedar com una llegenda, ningú va saber amb certesa si com els rumors deien algú li xivava les jugades o si era ell el que feia els moviments tan precisos. Arnau no va tornar a jugar en tornejos, només jugava amb la seua família, en sa casa. En ella hi havia prestatges replets de trofeus, copes i medalles que Arnau no deixava de mirar amb nostàlgia.
Potser en algun moment Arnau es decidisca i torne a jugar als escacs, que torne a tindre il·lusió, que ensenye a jugar als escacs a algun xiquet com a ell li van ensenyar son pare i el seu iaio, inclús potser jo mateix me´l trobe en el pròxim…



H2O


Daniel Lorenzo Ramon
 
Divendres, 4 de maig del 2014. 08:15.
Hui és un dia normal, com qualsevol altre, m'he alçat del llit, m'he posat la meua samarreta feta de fargalada i els meus pantalons de lava seca, he desdejunat el de tots els dies (boletes d'arena mullades en fang), he saludat els meus pares i he eixit de casa per a anar al col·legi.

En el carrer hi havia un gran aldarull, perquè en les notícies del canal MAGMA&TERRA TV han dit que de la plataforma de pedra que hi ha damunt del món han caigut unes gotes de líquid transparent. Els científics diuen que la seua fórmula és H2O i això és una cosa que no comprenc, per a què vull una fórmula? El que vull és saber el que és, és verinós?, té nom?, per què cau de la plataforma si damunt d'ella no hi ha res? Com de major vull ser cientific o investigador o alguna cosa semblant, crec que aquest va a ser el meu primer treball.

Per cert, no us he dit com em dic, el meu nom és Mr. Davidson, i ja sé que tinc 10 anys i per tant no sóc mister, també sé que el meu nom és David i no Davidson però bo, li dóna un toc interessant...

Em sembla que el que cal fer per a ser un famós investigador és pensar i jo, pensant, he arribat a la conclusió que haig de respondre a 5 preguntes essencials: Una, és verinós? Dos, té nom? Tres, abans de fer tot això, no podria menjar-me una barreta energètica o alguna cosa? En la quatre hi ha dues preguntes, per què cau aquest líquid de la plataforma si damunt d'ella no hi ha res?, pot haver-hi alguna cosa? La cinquena la respondré al final, ja que no la tinc clara.
Bé, anem a començar. Primera pregunta, és verinós? Caldrà provar-ho. Tinc tres opcions, o provar-ho jo, o donar-ho tot per perdut i anar-me´n al llit o, no vull ser cruel però, tinc un pardalet de mascota i ... és el que hi ha, no m'apetix donar la investigació per perduda i tampoc arriscar-me a enverinar-me...

Mateix Dia. 11:00
Hi ha un problema no tinc ni una gota d'eixe líquid. Hauré de furtar-lo, però com? El meu pardalet està ensinistrat, pot furtar-lo ell.

Mateix Dia. 17:30.
¡Ja ho tinc! També li ho he donat a provar, ¡ho he provat fins i tot jo! No te tast però no és verinós, això sí, refresca.

Mateix Dia. 18:45.
Bé, ja he fet els deures. Ara segona pregunta, té nom?
No té, això ja vos ho dic, però em vindria bé anomenar-lo d'alguna forma.
Deixeu-me pensar...

Mateix Dia. 19:15.
M'ha costat un poc però ja està... ¡AHJAR! ¿Per què? Doncs perquè ho he escoltat en una sèrie de dibuixos animats rara (en el canal DIBURROQUES) i m'ha agradat.


Dissabte 5 de Maig del 2014. 09:00.
¡Ja estem en la tercera pregunta! És una pregunta curiosa: ¿Puc menjar alguna cosa? Ahir eixa pregunta, vos assegure que tenia sentit. Ara vaig a desdejunar i no crec que faça falta respondre-la...(quina fam!)

Tenint en compte que hui és dissabte i tinc tot el dia lliure, crec que vaig a respondre les quartes preguntes, per què cau alguna cosa de la plataforma que cobrix el meu món?, pot haver-hi alguna cosa damunt? Eixes són les preguntes, però, cada volta que les pense, se me´n vénen més preguntes a més d'eixa al cap, si hi ha alguna cosa damunt de la plataforma, què és el que n´hi ha?, un món a part?, més d'eixe líquid cridat AHJAR?, vida? ...
També tinc una pregunta increïblement coherent al cap:
amb tants científics, ecologistes i investigadors que hi ha, ¿per què mai ningú ho ha explorat a fons? Potser hagen vist alguna cosa i ara li tinguen por ... o que són peresosos, tot és possible.
Siga la que siga la resposta crec que sé com respondre-la, hauré d´anar a investigar.

Mateix dia. 13:00.
Bé, no sabia com pujar, al final (amb els diners que tenia estalviats) he llogat una avioneta i un pilot. A i mitja, anem a escomençar a pujar cap la plataforma, mentre tant, vaig a agarrar el necessari.

Mateix dia. 13:29.
Anem a enlairar-nos, no sé com investigar-ho però encara així li vaig a dir al pilot que es quede quiet baix de la plataforma i jo mentre picaré, a vore que ix.

Mateix dia. 17:30.
Mare meua! Quina aventura! Quan vam escomençar a volar vam tardar uns minuts en aplegar a la plataforma i escomencí a picar, però, no eixia res i jo seguia i res; llavors el pilot em va donar TNT i vam detonar (bé, almenys un forat sí que férem) la plataforma.

Em colí pel forat i ... escomencí a escalar per unes canonades fins aplegar a un cercle de metall, en el que posava AIGÜERES SL, l´ apartí i de repent...
em trobí en un lloc amb una làmpada gegant en el sostre, que de fet era tot blau, a més a més un tipus de cosa transparent em donava en la cara, un home em va dir que s´anomena aire i la llàmpara gegant s´anomena Sol i el sostre, cel. També hi havia blocs rectangulars de metall gegants amb cristalls incrustats a través dels quals es veia gent. ¡No eren de fang!

Jo no entenia res i damunt la meua roba no es semblava res a la dels altres. La meua era de fargalada i la de l'altra gent de materials aparentment mes còmodes. (De fet em miraven malament i posaven cara de com si algú olorarà malament, i jo no podia ser, m´havia rentat aqueix mateix matí amb fang de primera qualitat).

Un xiquet em va preguntar que per què anava amb aqueixa roba i que d´on venia. Jo li ho vaig contar tot i ell no s´ho podia creure, aleshores em va portar a la seua casa i ara estic ací, escrivint.

Mateix dia. 20:00.
Ara estic eixint en les notícies del món de dalt i l´emperador del meu món també. Tot ha sigut molt ràpid, ¡no m´ho puc creure!
Per cert, ¿sabeu com s’anomena l´ahjar en realitat? S´anomena aigua i n´hi ha un muntó. Ara estic aprenent coses noves del seu món i el meu amic de TERRALAND. (Així és com els humans l´han anomenat i... ¡cal pagar per baixar a ell!) Jo no he de pagar perquè he nascut allí però bé...


Diumenge 5 de Maig del 2054. 18:00.
Han passat 40 anys i ara el meu món natal té més misteris per a mi que el descobert. Una escala de 15.000 escalons uneixen els dos mons però, en aquest moment hi ha coses que els humans no han descobert de TERRALAND: noves espècies, herbes curatives i molt més. Sabeu per què no he dit que estan? Algun dia no tindré res que fer, em faré les 5 preguntes i aniré en busca de coses poc conegudes. M´agrada molt el meu treball, cal ser molt aventurer i fantasiós, la quinta pregunta era:
Algun dia aplegaré a ser un mister? Jo crec sí.

Dimarts 5 de Maig del 2060. 18:00.
He decidit prendre la planta més complicada de trobar en TERRALAND, la Uranius Atrapa-almus, el que fa és tornar a fer-me jove i tot el que allò comporta. Sabeu què? Vull tindre una vida normal, en el meu món, ADÉU.................................................................................................................


Dijous 5 de Setembre del 2014. 18:00.
Ara estic en la meua habitació, sota terra, en l´any 2014, estic tan agraït d´haver pogut ser mister Davidson durant un temps que preferisc no pensar en si hi haurà un món dalt meu. Ho hauré somniat? Potser no, però si de veritat hi ha un món dalt de la plataforma preferisc que un altre xiquet o xiqueta amb il·lusió el trobe. Si de veritat no ho somniat, potser, el xiquet/a no siga de TERRALAND, potser siga de la superfície, si de veritat hi ha dos mons paral·lels espere que algú s´esforce en trobar-lo. Per cert, tu què creus?

sábado, 17 de mayo de 2014

Poemes originals d'alumnes de 4t d'ESO

     
  HAIKÚS I TANKES
La alegria
va i ve i no es deté
com el somriure de cada dia
jo et vull per a mi
tots els dies de la meua vida. 
                                                     Saba Khundoo


Dolça nuesa
   de tan bonica bellesa
em sembla una princesa.
Qui podria haver imaginat 
que al seu costat estaria jo gitat.
                                        Almudena Fito Murciano.




Acrònim
Mar en calma
              A veure parlar l'ànima.
                   Riu que li costa sobreviure
                          Intenta no traure't un somriure.
          Natura valenta i forta
             A vegades camina torta.


L' amor
Sense tu no passa l'hora,
sense tu no veig la mar,
sense tu mariner de l'alba
que el meu cor has furtat.
No sé on buscar-te,
trobar-te difícil serà.
Encara que per la mar navegues
el meu amor tindràs.
Espere vore't prompte,
que no es faça molt tard
que aquesta pena de no vore't
al final em matarà.  

                            Raquel Morales


Són les línies del teu cos,
el model de les meues ànsies
el camí dels teus petons
i l'imà de les meues mirades.
Sent, en cenyir la teua cintura
un desig que em mata
que volgués tenir en una abraçada
tot el teu cos i la teua ànima.
                                               Vicent Navarro

Sentir,

 sentir que la teua mà és la meua carícia,

sentir que el teu somni és el meu desig,

sentir que la teua mirada és el meu descans,

sentir que la teua boca és el meu refugi.

Sentir que existeixes...

sentir que visc per estimar-te.
                                      Irene Bayona

 
Si el tacte, vista i soroll perd
per a què seguir vivint
si el teu amor ja no tinc.
                          Jorge Gilabert

L´amor no es pot explicar amb paraules
simplement el sents i és incontrolable.
L´amor és un sentiment que fa feliç a aqualsevol persona del món
i no es demostra amb paraules
sinó amb accions.
                                          Carla Trigo


T'estime sense condicions ni reserves,
sense raons ni preguntes.
Pel sol fet d'estimar-te
d'aquesta manera t'estime.

                                                  RUTH FUENTES

lunes, 12 de mayo de 2014

Homero, Ilíada.



CRISEIDA
"Todo empezó en un día de violencia.
Hacía nueve años que los aqueos asediaban Troya: a menudo necesitaban víveres, o animales, o mujeres, y entonces abandonaban el asedio e iban a procurarse lo que querían saqueando las ciudades vecinas. Ese día le tocó a Tebas, mi ciudad. Nos lo robaron todo y se lo llevaron a sus naves.
Entre las mujeres a las que raptaron estaba yo también. Era hermosa: cuando, en su campamento, los príncipes aqueos se repartieron el botín, Agamenón me vió y quiso que fuera para él. Era el rey de reyes, y el jefe de todos los aqueos: me llevó a su tienda, y a su lecho. Tenía una mujer, en su patria. Se llamaba Clitemnestra. Él la amaba. Ese día me vio y quiso que fuera para él."

Todos sabéis que, en su extenso poema, Homero nos canta cincuenta y un días del último año de la guerra en Troya. No recoge los diez años de asedio y de sucesivos enfrentamientos entre griegos y troyanos, ni el bárbaro desenlace de esta tremenda guerra. En cambio, asistimos a todo un espectáculo de puesta en escena del comportamiento humano en todas sus facetas, así como de la intervención de los dioses en ese escenario bélico, con todo el peso de su arbitrariedad y capricho.

Los héroes muestran su valor, pero también lloran. Defienden ante sus soldados la integridad de normas y principios, sin embargo también se descubren sus defectos, como la avaricia, soberbia, exceso de ambición...
Los dioses intervienen desempeñando un importante papel en esta guerra, pues manejan a su antojo los destinos de los mortales.

Alessandro Baricco nos ofrece en su libro una reescritura de la Ilíada: desaparece completamente la intervención divina y, además, la historia es narrada no por el aedo, sino por los propios protagonistas: Criseida, la joven raptada, motivo de la trascendental disputa entre Agamenón y Aquiles; Tersites, el soldado griego más cobarde de los que acudieron a Troya;  la bella Helena, que sufre la nostalgia de su familia y de su patria; el valiente Héctor, que está dispuesto a morir por defender su ciudad; Néstor, el más anciano y sabio de los guerreros que fueron a Troya para rescatar a Helena; Sarpedón, Patrocolo, Aquiles, Fénix, Ulises...hasta veintiuna intervenciones.
Todos ellos son los protagonistas de la historia y, como únicos portavoces, nos cuentan en primera persona lo que vivieron.
Así es la Ilíada de Alessandro Baricco: humana, pasional, con el tono y estilo sencillo, nada retórico, de los propios protagonistas, que nos acercan a las múltiples historias particulares que ellos mismos vivieron.

Homero, Ilíada. 
Anagrama

jueves, 1 de mayo de 2014

Lectura de poemes per celebrar el Dia del Llibre

El dimecres 30 d'abril es va realitzar una lectura poètica a la biblioteca de l'IES Serpis per celebrar el Dia del Llibre. En la 1a part de l'acte, participaren els alumnes guanyadors del concurs de poesia recitada de 1r d'ESO; a continuació, el grup de 3r D va interpretar una peça del Renaixement sota la direcció de la professora Pilar Ferrandis per donar pas a la commemoració de l'Any de Roís de Corella amb la lectura d'un fragment de l'obra Leandre i Hero, per part dels alumnes del 1r de Batxillerat Humanístic, i de poemes, recitats per alumnes de 3r ESO D. 

En la 2a part de l'acte, reberem la visita de la poetessa Àngels Gregori que ens va recitar una tria de poemes. Per la seua banda, alguns professors i alumnes de 3r ESO A van recitar poemes de l'autora. A més, els alumnes de 1r d'ESO de Comunicació Audiovisual van entrevistar l'escriptora. Podeu escoltar aquesta entrevista i veure altres fotos al seu blog: Comunicació audiovisual al Serpis